A l’origen de tota ficció hi ha una veu que té dues cares:
una cara és la de l’absència, l’altra és la de l’oblit.


La cara de l’absència és una ombra —una estàtua que s’amaga dins d’un bloc de pedra, una musa que canta un vers.

L’absència és l’emblema d’allò que dorm: és el món que permet la ficció, és un ordre que permet que se suspenguin puntualment les normes que el regeixen a favor d’unes altres.

Quan la ficció s’acaba i es desperta, l’ombra de l’absència es dissol. El món recupera les normes que havia perdut, i la veu calla. 

D’aquesta veu, els grecs en deien dàimon.
La cara de l’oblit és un llit —la mà que tremola abans de posar-se a escriure, la respiració que dóna pas a la música, una platea que fon a fosc.

L’oblit és el símbol d’allò que somia: és la pèrdua d’aquest món, és el desig de la vinguda d’un registre nou: amb les seves pròpies ombres i amb les seves pròpies cares.

Quan la ficció s’acaba i el món recorda, el llit de l’oblit perdura. L’ordre es refà però la veu canta, muda.

D’aquesta mudesa, els psicoanalistes en diuen forclusió.


De la conjunció d’una ombra i d’un llit neixen les Edicions del Forclòs.